Capítol II: Nou amb noranta-nou cèntims

Santa Ana. Entro decidida a quedar-me embadalida d’aquelles mitges ultrasòniques que desperten les meves fantasies en aquests últims dies i que per fi puc comprar.

Només entrar em trobo amb la Josefina, dependenta de tota la vida i amiga circumstancial capaç de convencem en la meva indecisió entre els milers de models que em tempten quan entro a Santa Ana, el paradís de les transparències seductores.

-       Bona tarda Iona! – Va saludar ella eufòricament amb un somriure d’orella a orella, que deixava entreveure aquella dentadura mal esmolada.

-       Bona tarda Josefina! – Vaig respondre.

Si una cosa tenia clara la Josefina es que sabia que jo era una noia fàcil de convèncer, bé si més no, sabia que entrava a comprar i que ella amb la seva avinentesa podria acabar ensabonant-me perquè acabes comprant el que fos si m’ho feia entrar per els ulls.

-      Iona que és el que estem buscant aquest cop?  va preguntar la josefina, esperant una resposta que li dones una comissió del 20% de la venta total.

 Si una cosa se fer bé es llegir entre línies.

-       Res en especial Josefina,... veuràs he vist per la tele que han tret unes mitges que les anomenen les super transpirables, i sincerament m’agradaria provar-les per... ja saps, empotar-me un parell.

Aquella resposta li va fer canviar la expressió de la cara, no sabria descriure-la ,va canviar de sorpresa, a cara de pècora i un altre cop a sorpresa i... que coi, era de pècora.

Sense respondre res més va dirigir-se al darrera del taulell  i va obrir el setè calaix del taulell i de dins va treure dues caixes de mitges super transpirables, de la talla trenta-sis, en dos colors cru i negre.

Era evident que sabia que vindria. De veritat sóc tan previsible? Treuen unes mitges noves al mercat i ja te les reserven a la merceria de tota la vida... Això li passa a la majoria de dones, o potser es que el meu “secret” ja s’ha convertit en un pregó en mig de la plaça St. Jaume? Això em passa per no canviar de merceria.

 Vaig provar-me les mitges, eren tal com me les havia imaginat, fresques, còmodes, en definitiva, super transpirables. Em vaig quedar el parell de mitges a nou euros amb noranta-nou cèntims cada parell i també sis models diferents influenciats per la Josefina que em va acomiadar a la sortida de la botiga amb un gest i aquella cara de satisfacció... de pècora.

Capítol I: Operació "Super Transpirables"

Dissabte a la tarda. Passeig de gràcia, creuant deixant a la meva esquena la Pedrera i pujada en uns talons de catorze centímetres, jo.

Castanya, ulls verds, alta, més aviat fina de constitució, emprenedora, apassionada de la moda i amb un treball amb un sou no gaire digne, bé... digne pels temps que corren però no per les addiccions que tinc.

No cal pensar malament, una addicció sí que es un problema, teniu raó però la meva addicció és de les sanes, col·lecciono mitges.

La pregunta que sorgeix en tot cap pensant quan coneix el meu “secret” és: quin tipus de mitja compro per queixar-me del meu sou. El problema no és el sou; és el lloguer, la compra, el telèfon, l’aigua, el gas i per últim, les MITGES!

No ho sabeu quin és el preu de lloguer d’un pis de vint metres quadrats a Barcelona? ... Exacte! Una fortuna.

El meu pis té quatre parets i si pugues en trauria dues per tal que em sortís més barat, em quedaria una terrassa la mar de bufona, amb tot de mitges penjades de tot arreu en els quatre mobles que tinc.

Anava direcció al Portal de l’Angel, concretament a la merceria Santa Ana a per un parell de mitges noves de la casa Janira que havien sortit aquest estiu. Les anomenen les super transpirables,  de veritat; qui es pot resistir a comprar-ne un parell amb un eslògan tan cridaner?  Per cert em dic Iona i esteu apunt de conèixer com és la meva relació amb les mitges.