Submergida en el meu mar de dubtes, vaig anar
cap a les Rambles. Aquella situació m’havia deixat en shock, i el meu cos no
processa una situació d’aquestes magnituds sense un frappuccino de moca. Així
que vaig entrar al Starbucks, vaig demanar i vaig quedar-me asseguda meditant
al sofà al costat de la finestra.
Realment era previsible. Entre xarrup i xarrup
pensava en els inicis del meu problema amb les mitges,... desprès de cada
xarrup i uns instants desprès de que em baixes el mal de cap del gel.
Més que un problema era un trauma. De ben
petita anava a una escola de monges, els meus pares ho van decidir així ja que
volien que anés per “el camí correcte” de la vida.
Duia uniforme, un polo blanc amb l’escut de
les germanes de Sta. Eulàlia, unes faldilles amb estampat escocès, unes sabates
negres impol·lutes, i com no podia ser d’altre manera, les mitges blanques.
Era una nena curiosa, m’agradava investigar
els arbres, cuidar als animals ferits que apareixien al pati de l’escola,...
diguem-ne que era diferent. Al arribar a casa sempre portava les mitges brutes
i la meva mare sempre hem deia: “Les
nenes maques no s’embruten mai les mitges, sembla que vinguis de la guerra. En
contes de dos llacets al cabell t’hauria de donar un casc i una escopeta”.
La meva mare era una dona tocada per les
batalletes que li explicava el seu pare sobre la guerra.
Jo sempre havia cregut que el meu avi mai
havia anat a la guerra, simplement es dedicava a inventar-se histories del
front per poder lliurar-se de les feines de la casa i deixar que la meva iaia
es deixes l’ànima. Sabia que se les inventava perquè era un fantasma. Més d’una
vegada l’havia acompanyat a les seves partides de pòquer a casa dels seus amics
on corrien els puros i les copes de conyac a dojo mentre pujaven les apostes.
El meu avi no sabia jugar al pòquer, però
mentir,... ho sabia fer com cap. Tenia una baralla igual a la dels seus amics a
casa, i una vegada li deien a quina casa anaven a fer la partida, obria el
calaix del rebedor i es guardava a la butxaca la baralla corresponent. Sempre
anava de farols, per això no m’estranya que s’inventés aquelles històries de
guerra i fes embogir la meva influenciable mare.
Per culpa d’aquella frase que sempre em deia
la meva mare quan arribava a casa feta un nyap, havia creat en el meu interior
una pertorbada relació de pulcritud absoluta amb les meves mitges i no
oblidar-me mai d’elles fins el punt de crear la meva actual obsessió.
