Capítol III: El camí correcte

Submergida en el meu mar de dubtes, vaig anar cap a les Rambles. Aquella situació m’havia deixat en shock, i el meu cos no processa una situació d’aquestes magnituds sense un frappuccino de moca. Així que vaig entrar al Starbucks, vaig demanar i vaig quedar-me asseguda meditant al sofà al costat de la finestra.

Realment era previsible. Entre xarrup i xarrup pensava en els inicis del meu problema amb les mitges,... desprès de cada xarrup i uns instants desprès de que em baixes el mal de cap del gel.

Més que un problema era un trauma. De ben petita anava a una escola de monges, els meus pares ho van decidir així ja que volien que anés per “el camí correcte” de la vida.

Duia uniforme, un polo blanc amb l’escut de les germanes de Sta. Eulàlia, unes faldilles amb estampat escocès, unes sabates negres impol·lutes, i com no podia ser d’altre manera, les mitges blanques.

Era una nena curiosa, m’agradava investigar els arbres, cuidar als animals ferits que apareixien al pati de l’escola,... diguem-ne que era diferent. Al arribar a casa sempre portava les mitges brutes i la meva mare sempre hem deia:  “Les nenes maques no s’embruten mai les mitges, sembla que vinguis de la guerra. En contes de dos llacets al cabell t’hauria de donar un casc i una escopeta”.

La meva mare era una dona tocada per les batalletes que li explicava el seu pare sobre la guerra.

Jo sempre havia cregut que el meu avi mai havia anat a la guerra, simplement es dedicava a inventar-se histories del front per poder lliurar-se de les feines de la casa i deixar que la meva iaia es deixes l’ànima. Sabia que se les inventava perquè era un fantasma. Més d’una vegada l’havia acompanyat a les seves partides de pòquer a casa dels seus amics on corrien els puros i les copes de conyac a dojo mentre pujaven les apostes.

El meu avi no sabia jugar al pòquer, però mentir,... ho sabia fer com cap. Tenia una baralla igual a la dels seus amics a casa, i una vegada li deien a quina casa anaven a fer la partida, obria el calaix del rebedor i es guardava a la butxaca la baralla corresponent. Sempre anava de farols, per això no m’estranya que s’inventés aquelles històries de guerra i fes embogir la meva influenciable mare.

Per culpa d’aquella frase que sempre em deia la meva mare quan arribava a casa feta un nyap, havia creat en el meu interior una pertorbada relació de pulcritud absoluta amb les meves mitges i no oblidar-me mai d’elles fins el punt de crear la meva actual obsessió.